ANÀLISI D’UNA EXPOSICIÓ EN MOVIMENT

El dia 15 d’abril recomano sobretot a les famílies anar a la Fundació Antoni Tàpies a veure una exposició en moviment anomenada  “Retrospectiva” de Xavier Le Roy  i per a què us sentiu acompanyats tot seguit us introduiré el què us trobareu.

En Xavier Le Roy és un coreògraf francès que durant 3 mesos, del 24 de febrer al 22 d’abril, s’ha instal·lat a Barcelona per ensenyar i compartir la seva obra en tres espais diferents: Mercat de les Flors, Fundació Antoni Tàpies i MACBA. Cada espai representa una vessant diferent del seu treball. Aquí només us comentaré el treball que ha fet i està fent a la Fundació Antoni Tàpies. Prèviament a l’exposició el coreògraf va contactar amb 16 ballarins i coreògrafs catalans per a què s’aprenguessin les seves obres individuals creades entre el 1994 i el 2010 amb la finalitat de què ells mateixos poguessin defensar i parlar de l’obra com si fos seva. Va demanar que cada ballarí establis una relació personal amb les seves obres. Així que cadascú va crear el seu procés i vincle entre les obres del Xavier Le Roy.

Una de les ballarines que ha acompanyat el coreògraf, la Mizar Martínez (coreògrafa, ballarina i llicenciada en física) m’explica  com va construir la seva coreografia. Es va preguntar: “com puc agafar bona part de l’obra d’un artista i passar-la al meu cos?”. A partir d’aquesta premissa va construir un discurs recolzat per moviments i paraules .

L’espai de la Fundació Tàpies s’ha adaptat en funció d’aquesta obra que tracta el cos en moviment i l’analitza mitjançant diferents cossos i visions. Com diu la Mizar Martínez: “Tota la fundació ha anat en la mateixa direcció: explicar un cos que conviu en una societat concreta”. A la segona planta trobem una selecció d’obres d’Antoni Tàpies que el mateix Xavier Le Roy ha escollit de les quals el tema central és el cos i les diferents concepcions d’ell.  A la primera planta hi transcórrer l’acció dansada. L’espectador veu com s’apropen i s’allunyen els ballarins i com cadascun d’ells explica la seva vida mesclant moviments apresos de l’obra coreogràfica del Xavier Le Roy i moviments personals. Els sabreu distingir? No hi ha cap seient per al públic, tothom es pot moure per la sala, escollir aquell ballarí que vol sentir i veure’l més a prop. Fins i tot es pot imitar aquell moviment que agradi més. Aquesta llibertat de mirades i d’espai fa que tant el nen/a com l’adult es senti part íntegra de l’exposició o de l’espectacle. No hi ha cap temps fixat, no hi ha cap acomodador que acompanyi la visita. És l’espectador que decideix què veu en cada moment. El temps està en la pròpia història dels ballarins, són ells els conductors. A la planta baixa hi ha dues sales que formen part de l’ara, del present del coreògraf. Així com en la primera planta s’esdevé el passat, a la planta baixa els ballarins expliquen la seva experiència personal, com han construint i treballant les obres de Xavier Le Roy. Allà l’espectador pot intercanviar opinions i fer preguntes sobre el què acaba de veure. Al costat mateix d’aquesta sala n’hi ha una altra molt fosca on hi ha cossos estirats. Com diu la Mizar Martínez “cossos morts que semblen vius”. Són titelles que es poden moure amb ajuda d’un ésser humà però que no es mouen. És l’obra en procés en la què en Xavier Le Roy ara mateix hi treballa i que va començar al 2005. L’espectador també té aquest privilegi, veure una obra en procés.   

A nivell personal jo destacaria la predisposició de tot aquest equip, els 16 ballarins i coreògraf, que alteren l’obra en funció de les reaccions de l’espectador. Aquest és l’element més important d’aquesta obra canviant. Si el públic adult va acompanyat de nens les inquietuds i preguntes d’aquests, seran amb el mateix grau d’importància ateses.

Li he demanat a la Mizar Martínez que destaqués algun aspecte del treball del Xavier i la seva resposta ha estat: “En Xavier respecta i té molta cura de les personalitats de cada ballarí això ha facilitat molt el treball”

Si voleu veure i presenciar un procés de creació artístic en un museu, en el què les obres tenen moviment i paraula heu d’anar a la Fundació Antoni Tàpies. 

Montserrat Ismael
Pedagoga de la dansa, mestra i ballarina en actiu. 

DIUMENGE 15 D'ABRIL TALLER AMB MONTSERRAT IRANZO (DANSALUT)

Com alguns ja coneixeu, un diumenge al mes, us convidem a participar als tallers intergeneracionals del Graner guiats per un coreògraf o professional de la dansa. Un espai perquè adults, nens i nenes puguin compartir experiències a través de la dansa i el llenguatge del cos.

El proper diumenge 15 d’abril, la Monserrat Iranzo ens proposa una sessió on partirem de la dansa creativa per estimular la capacitat d'expressió i promoure la descoberta a partir del joc amb la música i la dansa.

En aquest taller s'ofereix un espai d’expressió corporal on establirem connexions de comunicació entre infant i adult referent a partir del llenguatge del cos. Seguint consignes i pautes de moviment anirem teixint una creació dansada on la comunicació no verbal i la creativitat seran l'eix.

Montserrat Iranzo I Domingo és intèrpret, dansaterapèuta i creadora escènica i condueix sessions amb infants i adults seguint aquesta metodologia de treball a l'espai DANSALUT (www.dansalut.com).

Si voleu conèixer més en profunditat el treball de la Monserrat des de Dansalut, podeu clicar el següent link on al minut 16 trobareu una entrevista i petit reportatge que va sortir a la TV3 la setmana passada:

http://www.tv3.cat/videos/4015150/Ernest-Crusats-La-iaia-i-Jaume-Arnella-junts-al-CAT--Tapdance-amb-Guillem-Alonso

MOV-S 2012 - La presència de la Dansa en l'Educació Obligatòria

MOV-S 2012 és un procés de treball col·laboratiu que culminarà en una trobada Iberoamericana de professionals, col·lectius i organitzacions vinculades a la dansa, les arts del moviment i la creació contemporània del 14 al 14 de juny a Cadis. Des de la seva pàgina web i les xarxes socials el MOV-S està aportant contingut crític i està donant veu a les experiències de creadors, gestors i altres perfils relacionats amb la dansa.  Un d'ells, Martín Padrón, director del Centre Coreogràfic de La Gomera, ens explica en el seu article com ha canviat la seva manera d’entendre l’ensenyament de la dansa a partir de la seva experiència dins del programa educatiu de la Gomera. 

I des del Graner ens sembla oportú recuperar aquest article, ja que la reflexió d’aquest treball a llarg termini és clara: cadascú de nosaltres ens hem d’esforçar per entendre què ens demana el nostre cos i a partir d’aquesta escolta, control i equilibri de les nostres emocions podrem aconseguir una millora en la nostra  convivència. El coreògraf o el ballarí és qui té la formació adequada per a fer-nos adonar de les potencialitats del cos. L’únic que cal és repensar el mètode sobre el qual s’ensenya dansa.

El treball pedagògic del Centre Coreogràfic atén a  nois i noies d’Educació Secundària i Batxillerat des del seu propi llenguatge i expressió corporal. Aquest treball es concep com un projecte transversal que enllaça els principis de la dansa contemporània amb assignatures com l’educació física, la llengua Castellana i literatura i la filosofia dins de l’horari lectiu. Cada centre educatiu que participa d’aquesta experiència ha entès que el treball de la dansa no es centra solament en un cos estètic sinó que hi ha un treball unitari i equilibrat entre cos i ment. Està totalment interelacionat, el moviment del cos ajuda a entendre la psicologia i el desenvolupament de la personalitat de l’adolescent.

Recomano molt especialment aquest article a tot aquell docent que vulgui conèixer altres experiències educatives.

Aquí us deixem l'enllaç de l'article de Martín Padrón:

Reflexiones de Martín Padrón, director del Centro Coreográfico de La Gomera

Montserrat Ismael
Pedagoga de la dansa, mestra i ballarina en actiu. 

PROPOSTA PER A LA SETMANA SANTA

FLEXELF
taller de dansa per a nens de 5 a 9 anys de la cia. Mudances / Àngels Margarit

del 2 al 4 d'abril de 2012
de 10.00 a 13.00

a La Piconera c/Sancho Marraco 6

Des de m.a.p. - mudances aula pedagògica proposem un taller de dansa, per a nens a partir de les idees i materials de flexelf, un espectacle d'Àngels Margarit / cia MUDANCES que ens parla d'objectes i cossos flexibles i reversibles, que es dobleguen i s’arruguen, formes que es transformen i deformen, i reformen i...
Cal·ligrafia escrita amb el moviment del cos, dibuixos pintats a l'espai, quadres fets amb cossos i coses.
Veurem vídeos, escoltarem música, farem manualitats i sobretot BALLAREM! i ens transformarem en moltes coses diferents tot jugant amb el nostre cos i el dels altres.

Si tens entre 5 i 9 anys només cal que portis el teu cos sencer i roba còmoda! 

AMB CONSCIÈNCIA DE MESTRE

M’agradaria compartir amb vosaltres la meva anàlisi sobre una sèrie documental que s’emet a TV3 els dimarts a la nit (a les 22'30h.). Aquesta sèrie dóna veu als Mestres i el seu títol fa honor a aquesta paraula tan bonica que implica donar allò que necessita cadascú en el moment adequat, tenir una generositat sàvia. Cada setmana es tracta un tema que afecta a tot el context educatiu i es valoren  o s’ensenyen diferents punts de vista de mestres i pedagogs, de totes les especialitats i d’escoles ben diferents i alumnes de totes les edats. Paral·lelament actors, artistes, científics, presentadors, escriptors ...comparteixen la seva experiència a l’escola i parlen del seu coneixement present, com a pares o com a persones sensibilitzades amb el tema. La Roser Capdevila dibuixant i creadora de la col·lecció de llibres “Les Tres Bessones” explica que el personatge de la bruixa avorrida, la malvada dels llibres està inspirat en la seva mestra. Ella dibuixava constantment i quan era petita la seva mestra menyspreava i esguerrava els seus dibuixos. El Toni Albà, actor còmic, explica com els seus mestres es queixaven als seus pares del seu comportament perquè feia riure a tota la classe i desconcentrava tot el grup. 

Aquestes i moltes altres experiències comentades en el transcurs de la sèrie documental fan adonar l’espectador de com l’escola pot influir en la creativitat, la il·lusió, la motivació de molts nens. Però hem de ser capaços de veure que no només l’escola influeix en la vida de les persones. En aquests dos exemples veiem el contrari, aquestes dues persones no es van quedar amb la primera “mala” crítica que van rebre. No es van rendir i van saber trobar allò que realment els motivava i segurament van rebre un altre recolzament, el de casa amb la família.

A “Mestres”, es comparteixen tant les experiències negatives i més traumatitzadores com aquelles que han marcat i definit la trajectòria professional i personal de l’individu. Cada capítol recorda la vida escolar d’un actor en concret, d’un escriptor, presentador, científic... i aquest es retroba amb aquell mestre que li va obrir els ulls, que el va ajudar a ser crític, a pensar i a formar-se.

Un altra de les parts de la sèrie que vull comentar, sent al meu parer la més sincera i transparent, és quan les càmeres entren a un centre educatiu i ens ensenyen el seu treball real i diari. És llavors quan totes les experiències compartides a “Mestres” tenen una finalitat. Veiem el comportament, el ritme, la dinàmica de tot el centre educatiu i és fàcil adonar-se que el caràcter de cada centre educatiu ve determinat pels mestres que hi treballen, on la motivació primera ve de la vocació i dedicació. Hi ha mestres que treballen sense llibres i es construeixen el seu material didàctic, n’hi ha que prioritzen un tema i el relacionen amb totes les assignatures per mitjà de projectes transversals, n’hi ha que introdueixen les assignatures a partir d’una sortida a fora de l’escola, n’hi ha que es deixen emportar per altres motivacions més socials i després ho relacionen amb el treball de l’aula i n’hi ha que prioritzen la mediació com a procés per resoldre i preveure conflictes. És el cas concret de l’Institut Joan Coromines del barri de Sants a Barcelona on tot el claustre de mestres s’ha hagut de formar en l’àmbit de la mediació, no perquè tinguin problemes sinó per anticipar-se a ells, tal i com diu el seu director. 

El Sistema Educatiu a Catalunya està regit per una normativa concreta, però això no ens ha de limitar alhora d’imaginar quin centre educatiu voldríem. Cada vegada més hi ha escoles i instituts que és qüestionen i s’esforcen per crear un projecte educatiu que sigui una resposta de futur, amb les valoracions del present i amb uns estudis que formen part del passat. I la televisió seria un dels mitjans del passat que va evolucionant amb nosaltres. Per tant aquesta també s’ha d’entendre com una eina educativa, molt poderosa i efectiva si la utilitzem per obrir i reflexionar sobre les diferents i complexes realitats.

Montserrat Ismael
Pedagoga de la dansa, mestra i ballarina en actiu.