Tots sabem que en un teatre s’ha de fer silenci, per respecte a la companyia i a l’obra en primer lloc, i també pels altres espectadors. El teatre és un lloc comunitari on tothom ha de seguir unes petites normes de convivència perquè es pugui gaudir de la representació. Però quan aquesta representació va dirigida als nens els hàbits canvien i a vegades no en som conscients.
El pare, la mare o el mestre, prenen la responsabilitat i amb això també la pressió, d’ensenyar al nen com s’ha de comportar en un teatre: li expliquen que cal fer silenci, que s’ha d’asseure bé i tranquil, que no ha de molestar, ni parlar, ni cridar etc. Heu pensat alguna vegada que hi ha coses que el nen ha de descobrir tot sol? El comportament “adequat” en un teatre és precisament un dels temes que no cal ensenyar abans. Una vegada el nen entra a un teatre l’ambient s’imposa i ell mateix trobarà el seu lloc i l’actitud adequada.
El espectacles de dansa per a nens busquen i treballen també per copsar la màxima atenció del nen i la nena. No hem d’oblidar que el caràcter natural de l’infant, fruit del seu procés d’aprenentatge, es moure’s i preguntar constantment. Per això cal entendre, trobar l’equilibri, esperar... i deixar que el nen es sorprengui. La raó per la qual un nen parla o opina durant l’espectacle és perquè està vivint el món màgic que li estant presentant i ni se n’adona de la quantitat de gent que el rodeja. L’infant expressa els sentiments en el mateix precís moment que els sent, encara no té la capacitat de guardar-se l’opinió pel final de l’espectacle. Podríem dir que és la seva manera de deixar palès que està seguint la història. Si quan l’infant és mou o parla des del seu seient, nosaltres responem amb el típic soroll: pssssssssssssssssssssssst! no estarem aportant res al seu aprenentatge, al contrari, convertirem el teatre en un lloc incòmode.
Per a nosaltres, els adults, aquestes mostres d’espontaneïtat ens fan adonar de fins on l’infant segueix i comprèn la dansa. Tot i així a vegades, depenent del caràcter del nen, pot passar que no es mogui del seu lloc. Això no té res a veure amb portar-se bé o que sigui un bon nen, sinó que el nen o la nena s’ha submergit en el món fantàstic del propi espectacle o que s’està avorrint. I tampoc ens hauríem de preocupar excessivament ja que en el món adult també ens passa.
El millor regal que pot tenir l’adult que decideix anar a veure i pagar un espectacle de dansa, és sentir com el seu fill li reconeix amb les seves opinions que ha fet una bona tria.
Montserrat Ismael
Pedagoga de la dansa, mestra i ballarina en actiu.
Montserrat Ismael
Pedagoga de la dansa, mestra i ballarina en actiu.
